De visita a la Mussara i els Avencs de la Febró (Baix Camp)

El passat dissabte 1 d'octubre va tocar fer una visita al poble de la Mussara i els avencs de la Febró. Es tracta d'un espai situat al massís de les Muntanyes de Prades, al vessant que mira cap Baix Camp. La seva altitud, d'entre 900 i 1000 metres, fa que sigui un espai força més humit que les terres més baixes del seu voltant, cosa que es nota en la vegetació que s'hi fa.

La vegetació més estesa de la zona és la pineda de pi roig amb un sotabosc de boix, juntament amb alguns caducifolis com la blada de fulla petita (Acer opalus subsp. granatense) i el roure de fulla petita (Quercus faginea). Destaca també la presència de la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi).

Però l'ambient més interessant pel que fa als briòfits, són els avencs i esquerdes que trobem entremig de la plataforma calcària: aquests avencs, al ser força profunds, mantenen al seu interior un microclima més humit i fresc que el clima general de la zona. Per això, s'hi fan tot un seguit d'espècies de briòfits pròpies més aviat de climes més humits, i que troben aquí un petit refugi per créixer.

Pel que fa als briòfits, com a més destacat:

En llocs assolellats, al sòl:

Pleurochaete squarrosa

Syntrichia sp.

De camí cap als avencs, al sòl i talussos de la pineda de pi roig:

Hypnum cupressiforme

Dicranum scoparium

Campylopus introflexus

Scleropodium purum

Lejeunea cavifolia

Ctenidium molluscum

Sobre l'escorça de les alzines, roures i blades:

Frullania dilatata

Orthotrichum sp.

A les parets de roca i talussos ombrejats dels avencs de la Febró:
Porella platyphylla

Thamnobryum alopecurum

Neckera crispa

Neckera complanata

Leptodon smithii

Plagiomnium undulatum

Anomodon viticulosus

Homalothecium sericeum

Algunes vistes del poble de la Mussara:

 Algunes imatges de les pinedes de pi roig d'aquest espai:

 Cingles, pinedes de pi roig (Pinus sylvestris) i conreus prop de la Febró:

 Algunes vistes dels avencs, amb les parets cobertes de briòfits i falgueres, les quals aprofiten la frescor i la humitat de l'ambient per créixer:

Algunes de les espècies que vàrem veure:

 Pleurochaete squarrosa

 Hypnum cupressiforme var. cupressiforme

 

 Campylopus introflexus (espècie al·lòctona)

Dicranum scoparium

Thamnobryum alopecurum

Neckera crispa

Leptodon smithii

 Porella platyphylla

Plagiochila porelloides

 Neckera complanata

Ctenidium molluscum

 Lejeunea caviifolia

Prospecció de briòfits a Caulès (massís de l'Ardenyà, la Selva), 23/09/2016

Amb l'arribada de les pluges de tardor, divendres passat vaig aprofitar per fer un curt recorregut pel massís de l'Ardenya, concretament al voltant del veïnat de Caulès, entre Tossa i Vidreres. Es tracta d'una zona de baixa muntanya (la màxima alçada de la zona és al Puig Ventós, d'uns 423 metres d'altitud). La vegetació que hi domina són suredes i pinedes de pinastre, ambdues amb un sotabosc de brolla acidòfila. En alguns obacs queden restes de castanyedes, molt castigades per plagues diverses i per les sequeres dels darrers anys.

Malgrat la pluja caiguda, el sòl esquelètic no reté gaire la humitat, i només als racons obacs es conservava un cert grau d'humitat. Fruit de la sequera acumulada, alguns suros estaven amb la fulla ben seca, caldrà veure si rebroten.

Com a briòfits, abans que l'amenaça de tempesta m'obligués a marxar, vaig poder trobar:

Al sòl de les suredes i les pinedes:

Pseudoscleropodium purum

Atrichum undulatum

Als talussos dels camins més o menys ombrejats:

Hypnum cupressiforme (també a la base dels arbres i al sòl més o menys protegit de la insolació directa)

Lejeunea cavifolia 

Fissidens sp. (per identificar)

Campylopus introflexus 

Eurhyunchium/Brachythecium sp. (per identificar)

Dicranella heteromalla

Tortula sp. (per identificar)

Epífites sobre els arbres:

Radula complanata

Orthotrichum sp. (per identificar)

Sobre les roques:

Scorpiurium circinatum

Frullania tamarisci

Destaca la riquesa dels talussos ombrejats, que acullen un bon nombre d'espècies que no resisteixen una insolació intensa. Per desgràcia, molts d'aquests talussos són sovint alterats amb eixamplaments del camí, o aclarides forestals que n'alteren el microclima.

 Vista general de l'espai

 Santa Susanna de Caulès

Suredes amb sotabosc de brolla acidòfila

Pinedes de pinastre amb sotabosc de brolla acidòfila 

  Hypnum cupressiforme recobrint els talussos de camí

 Atrichum undulatum

 Campylopus introflexus

 Orthotrichum sp. (per identificar)

 Dicranella heteromalla

Lejeunea cavifolia

 Detall de Lejeunea cavifolia

 Fissidens sp. (per identificar)

 Scorpiurium circinatum

 Frullania tamarisci

 Frullania tamarisci

 Aclarides forestals, que afecten fortament la comunitat de briòfits que es fa als talussos i roques del sotabosc

Syntrichia papillosa: una petita molsa que sovint passa desapercebuda

Hi ha algunes molses que, tot i ser força comunes a moltes comarques, passen desapercebudes degut a la seva mida molt reduïda. Una d'aquestes espècies és Syntrichia papillosa.

 

Es tracta d'una molsa força comuna a moltes comarques, que es fa sobre escorçes de diverses espècies d'arbres com oms (Ulmus minor, U. glabra), roures (Quercus pubescens, Q. petraea...), alzines (Quercus ilex) o suros (Quercus suber). Falta o és més aviat rara a les comarques més àrides del sud i oest. Com a bona molsa epífita que és, necessita la presència d'arbres per poder créixer.

Detall de la planta, amb nombroses gemmes globoses sobre els fil·lidis joves. S'aprecia també que els marges dels fil·lidis són incurvats prop de l'àpex.

Com totes les espècies del gènere Syntrichia, es caracteritza per tenir dues àrees de cèl·lules hialines a la base dels fil·lidis, que tenen forma espatulada (més ampla prop de l'àpex) i amb el marge en forma còncava a la part superior). Però el caràcter que millor ens serveix per identificar aquesta espècie a camp és la presència d'un gran nombre de gemmes de reproducció vegetativa, que es troben a sobre dels fil·lidis joves; aquestes gemmes ajuden a la dispersió de l'espècie en distàncies curtes; per aquest motiu, els troncs on viu sovint queden ben recoberts per les gespes d'aquesta molsa.

Gespa de Syntrichia papillosa, sobre un tronc de roure (Quercus pubescens) a les Gavarres (Cassà de la Selva, Gironès)

Thamnobryum alopecurum: una molsa de llocs humits i ombrejats

Thamnobryum alopecurum és una molsa que es fa a bona part de Catalunya, creixent sobre roques, talussos, marges de camins i bases d'arbres, sempre en llocs humits i ombrejats. És freqüent a les comarques humides del NE, i a mesura que anem cap al sud es va "refugiant" a les muntanyes, sovint al fons dels barrancs, on troba les condicions idònies per al seu desenvolupament.

Té un aspecte característic, molt ramificat, que sovint recorda un petit arbre. Té uns caulidis reptants, enganxats al substrat, dels quals surten tot de caulidis secundaris que li donen el seu aspecte característic. Els seus fil·lidis són amples, amb un nervi ben robust i de forma ovada, acabats en una punta aguda. Les cèl·lules d'aquests fil·lidis són arrodonides i són llises (sense papil·les). 

Gràcies a la seva forma de creixement, amb caulidis primaris enganxats al substrat i els secundaris densament disposats, com formant un bosc en miniatura, aquesta molsa ajuda a protegir de l'erosió els talussos i marges de camins on es fa. A més, constitueix un petit ecosistema en si mateix, doncs aquí hi trobem refugi, contra depredadors i la sequera, un bon nombre d'invertebrats. D'aquí la importància de mantenir aquests petits ambients. 

 Thamnobryum alopecurum, creixent al marge d'un torrent a les Gavarres (Cassà de la Selva, Gironès)

Els briòfits de les zones àrides, adaptar-se o morir

Un dels entorns més difícils per a la vida en general, i també per als briòfits, és el dels deserts. A Catalunya, i a Europa en general, encara que no tenim deserts veritables com els que podríem trobar a Àfrica, Àsia o Amèrica del Sud, sí que tenim algunes zones que podem qualificar com a àrides; de fet, en alguns punts de la plana de Lleida el total de pluja que cau al llarg de l’any no arriba ni als 400 litres per metre quadrat; com a referència, a Barcelona hi cauen uns 600 litres anuals.

Si visitem qualsevol d’aquestes zones àrides a l’estiu, com podrien ser els tossals que sobresurten entremig de la plana del Segrià, segurament ens portarà algun temps en trobar alguna espècie de molsa o hepàtica. En canvi, si venim a l’hivern i ens ajupim al sòl, possiblement quedarem sorpresos per la gran quantitat de petits briòfits que poblen el sòl en un espai molt petit. A tall d'exemple, a la comarca dels Monegres (Osca) s'han trobat unes 90 espècies de briòfits, entre molses i hepàtiques (Brugués et al. 1998). Per la nostra part, en un estudi recent que hem realitzat en algunes basses temporànies del Segrià (Ruhí et al. 2014), hi hem trobat unes 12 espècies només per aquest hàbitat.

Brolles de romaní, siscallars i conreus de secà als tossals de Montmaneu (Segrià)

Ara bé, si les condicions de vida d'aquestes zones àrides són tan dures, com és que hi ha tantes espècies de briòfits? La solució passa per adoptar tot un seguit d'adaptacions, i més si tenim en compte que aquestes plantes no tenen mecanismes gaire elaborats per regular la pèrdua d’aigua a través dels fil·lidis. Aquestes adaptacions són força diverses i, de vegades, sorprenents: moltes espècies són de vida curta, i completen el seu cicle durant l’època en què el sòl es manté humit. Unes poques són capaces de mantenir-se en estat de latència tot l’estiu, resseques i sovint cobertes d’una fina capa de sòl.

Moltes espècies tenen pèls hialins a l’extrem dels fil·lidis, per reflectir l’excés de radiació i captar la humitat. També és comú que les seves cèl·lules tinguin uns engruiximents a les seves parets, anomenades papil·les, que permeten conservar millor la humitat. Al nervi dels fil·lidis de vegades hi ha lamel·les o filaments que ajuden a conduir l’aigua de rosada. Fins i tot, les espores tenen la paret engruixida, per tal de poder quedar millor protegides enfront de les temperatures extremes i la sequera.
 

Cèl·lules dels fil·lidis d'una molsa, possiblement Tortula sp.; es poden veure les papil·les translúcides situades a la paret de les cèl·lules

 Espores amb ornamentacions diverses a la coberta: a dalt, espores amb lamel·les de l'hepàtica Fossombronia angulosa; a baix, espores amb papil·les de la molsa Microbryum davallianum

Per últim, cal remarcar el paper ecològic que fan moltes d'aquestes espècies: molt sovint creixen en forma de tapissos densos que, juntament amb els líquens, cobreixen el sòl i ajuden a estabilitzar-lo, a més d'ajudar a mantenir la humitat. També constitueixen un microhàbitat per moltes espècies d'invertebrats.

Referències

Brugués  M (1998). Los musgos. In: Pedrocchi C (coord.). Ecología de los Monegros. La paciencia como estrategia de superviviencia. Ed. I.E.A./Centro de Desarrollo de los Monegros. Huesca.

Ruhí A, Chappuis E, Escoriza E, Jover M, Sala J, Boix D, Gascón S & Gacia E (2014). Environmental filtering determines community patterns in temporary wetlands: a multi-taxon approach. Hydrobiologia 723(1): 25-39.

Syntrichia ruralis

Aquesta espècie és una de les més comunes a casa nostra; és una molsa perenne, fàcilment visible, que creix formant petites gespes de color verd olivaci o groguenc.Es tracta d'una espècie de fàcil identificació.

 Syntrichia ruralis var. ruralis en esta hidratat (a dalt) i en estat parcialment sec (a baix), en un prat mediterrani a can Vilallonga (Gavarres, Gironès)

Els seus fil·lidis tenen forma lingüiforme, amb l’àpex arrodonit. Aquests fil·lidis acaben en un pel hialí (és a dir, incolor) que pot ser tan llarg com el mateix fil·lidi; aquest pel és una adaptació als ambients assolellats, doncs permeten a la molsa reflectir una part de la radiació i, a més, captar l’aigua de les boires o la rosada. Com totes les espècies del gènere Syntrichia, a la base dels fil·lidis hi ha dues àrees de cèl·lules translúcides, més grosses que la resta de cèl·lules, ben visibles al microscopi.

La mateixa molsa de la primera imatge en estat sec; s’aprecien els pels hialins a l’extrem dels fil·lidis

Es tracta d’una de les molses més comunes a bona part de Catalunya i també de la península Ibèrica. La seva gran tolerància ecològica li facilita créixer en una àmplia varietat d’ambients: prats mediterranis, petites superfícies de roca on s’acumula una mica de terra, brolles de diversos tipus, prats subalpins... i fins i tot epífita a la base d’arbres. A les pinedes de l’estatge montà, trobem una varietat particular (var. ruraliformis), caracteritzada per tenir l’àpex agut, amb el marge ascendent pel marge del pèl hialí.

Hàbitat característic de Syntrichia ruralis var. ruralis: prats mediterranis i terraprims sobre pissarres, a Fitor (Gavarres, Baix Empordà)