Un dels entorns més difícils
per a la vida en general, i també per als briòfits, és el dels deserts. A
Catalunya, i a Europa en general, encara que no tenim deserts veritables com els que
podríem trobar a Àfrica, Àsia o Amèrica del Sud, sí que tenim algunes zones que podem qualificar
com a àrides; de fet, en alguns punts de la plana de Lleida el total de pluja que
cau al llarg de l’any no arriba ni als 400 litres per metre quadrat; com a
referència, a Barcelona hi cauen uns 600 litres anuals.
Si visitem qualsevol d’aquestes
zones àrides a l’estiu, com podrien ser els tossals que sobresurten
entremig de
la plana del Segrià, segurament ens portarà algun temps en trobar alguna
espècie
de molsa o hepàtica. En canvi, si venim a l’hivern i ens ajupim al sòl,
possiblement quedarem sorpresos per la gran quantitat de petits briòfits
que
poblen el sòl en un espai molt petit. A tall d'exemple, a la comarca
dels Monegres (Osca) s'han trobat unes 90 espècies de briòfits, entre
molses i hepàtiques (Brugués et al. 1998). Per la nostra part, en un estudi recent que hem realitzat en algunes basses temporànies del Segrià (Ruhí et al. 2014), hi hem trobat unes 12 espècies només per aquest hàbitat.
Brolles de romaní, siscallars i conreus de secà als tossals de Montmaneu (Segrià)
Ara bé, si les condicions de vida d'aquestes zones àrides són tan dures, com és que hi ha tantes espècies de briòfits? La solució passa per adoptar tot un seguit d'adaptacions, i més si tenim en compte que aquestes plantes no tenen mecanismes gaire elaborats per regular la pèrdua d’aigua a través
dels fil·lidis. Aquestes adaptacions són força diverses i, de vegades, sorprenents:
moltes espècies són de vida curta, i completen el seu cicle durant l’època en
què el sòl es manté humit. Unes poques són capaces de mantenir-se en estat de
latència tot l’estiu, resseques i sovint cobertes d’una fina capa de sòl.
Moltes espècies tenen pèls
hialins a l’extrem dels fil·lidis, per reflectir l’excés de radiació i captar
la humitat. També és comú que les seves cèl·lules tinguin uns engruiximents a
les seves parets, anomenades papil·les, que permeten conservar millor la humitat.
Al nervi dels fil·lidis de vegades hi ha lamel·les o filaments que ajuden a
conduir l’aigua de rosada. Fins i tot, les espores tenen la paret engruixida,
per tal de poder quedar millor protegides enfront de les temperatures extremes
i la sequera.
Cèl·lules dels fil·lidis d'una molsa, possiblement Tortula sp.; es poden veure les papil·les translúcides situades a la paret de les cèl·lules
Espores amb ornamentacions diverses a la coberta: a dalt, espores amb lamel·les de l'hepàtica Fossombronia angulosa; a baix, espores amb papil·les de la molsa Microbryum davallianum
Per últim, cal remarcar el paper ecològic que fan moltes d'aquestes espècies: molt sovint creixen en forma de tapissos densos que, juntament amb els líquens, cobreixen el sòl i ajuden a estabilitzar-lo, a més d'ajudar a mantenir la humitat. També constitueixen un microhàbitat per moltes espècies d'invertebrats.
Referències
Brugués M (1998). Los musgos. In: Pedrocchi C (coord.). Ecología de los Monegros. La paciencia como estrategia de superviviencia. Ed. I.E.A./Centro de Desarrollo de los Monegros. Huesca.
Ruhí A, Chappuis E, Escoriza E, Jover M, Sala J, Boix D, Gascón S & Gacia E (2014). Environmental filtering determines community patterns in temporary wetlands: a multi-taxon approach. Hydrobiologia 723(1): 25-39.
