diumenge, 15 de gener del 2023

Els prats mediterranis, un hàbitat d'interès per als briòfits

Els prats mediterranis, també coneguts popularment com a prats secs, són un dels ambients de major interès biològic del nostre país, ja que a més de tenir una elevada diversitat biològica, també acullen un nombre significatiu d'espècies singulars o amenaçades. En aquesta entrada faig un breu repàs als briòfits més comuns que podem trobar en aquests ambients. 


Què són els prats mediterranis?

Podem definir els prats mediterranis com aquelles comunitats herbàcies que es fan a les àrees de clima mediterrani, amb pluges concentrades a la tardor i primavera i estius secs. Dins d'aquesta definició podríem incloure tipologies tan variades com els llistonars, els pradells (ja siguin silicícoles o calcícoles) de plantes anuals, els espartars... En canvi, la vegetació sotmesa a una major influència humana, com per exemple els cardassars o els herbassars de ripoll i olivarda, quedarien exclosos d'aquesta definició.

El seu aspecte va molt lligat a la climatologia, ja que moltes de les espècies que els formen (i que sovint són les que assoleixen un major recobriment) són teròfits, és a dir, plantes anuals que completen tot el seu cicle vital durant l'estació favorable (a la terra baixa mediterrània, entre la tardor i la primavera). En alguns prats també hi són freqüents les plantes bulboses o rizomatoses, capaçes de passar la sequera estival en forma d'òrgans subterranis de resistència, com els alls (Allium roseum, A. moschatum, A. chamaemoly, etc.), les escil·les (Scilla autumnalis) o les orquídies (Ophrys fusca, O. tenthredinifera, Anacamptys pyramidalis, etc.). També hi ha algunes plantes perennes, que sovint dominen aquest prats, com el llistó (Brachypodium retusum) o l'albellatge (Hyparrhenia hirta).

Aspecte primaveral d'un prat mediterrani al turó del mas Vilanera (l'Escala, Alt Empordà).


Els briòfits als prats mediterranis

Malgrat la dominància de les plantes vasculars, no es pot passar per alt la importància dels briòfits; de fet, en alguns prats poden assolir cobertures superiors a la de les plantes vasculars, tal com passa per exemple en alguns pradells desenvolupats en terraprims de sòl esquelètic. En d'altres casos molses i hepàtiques assoleixen cobertures discretes, però amb una elevada riquesa d'espècies.

La forta estacionalitat del clima imperant als llocs on es fan els prats secs, unit a la baixa capacitat d'aquestes plantes per retenir la humitat, els obliguen a completar el seu cicle vital en el menor temps possible. Per aquest motiu moltes de les espècies de briòfits que viuen als prats mediterranis són de mida petita i amb un cicle de vida curt. Per contra, d'altres espècies tenen una gran capacitat de resistir les condicions d'aridesa en un estat de latència, sense que els teixits vius se'n ressenteixin gaire.

 Tortella squarrosa

Les espècies anuals estan representades per un elevat nombre d'espècies, entre els quals destaquen les molses dels gèneres Pottia, Microbryum, Acaulon, Tortula, Pterygoneurum, Crossidium i Entosthodon, entre d'altres. També entre les hepàtiques trobem representants d'aquesta estratègia que evita la sequera completant el seu cicle abans de l'estiu: els més comuns són Fossombronia (amb càpsules exsertes) o Riccia (amb les càpsules incloses dins del tal·lus). Pel que fa a les espècies perennes, les més comunes són la molsa d'estrelles (Tortella squarrosa), Trichostomum crispulum i diverses espècies del gènere Didymodon i Syntrichia. 

El millor moment per estudiar aquestes comunitats criptogàmiques és entre els mesos de gener i març. Abans, moltes espècies encara no tenen les càpsules madures, i aquest és un caràcter imperscindible per a la identificació de molts tàxons. Passat el mes d'abril, i especialment si l'any ha estat poc plujós, moltes espècies ja estan cremades per les primeres calors primaverals, i ofegades per la plenitud vegetativa de les plantes vasculars. En aquest moment en què les plantes vasculars ja han crescut i estan en plena floració, la major part dels briòfits han completat el seu cicle i han deixat les seves espores al sòl, esperant les pluges autumnals.

 

Problemes de conservació

Tot i el seu interès, els prats mediterranis són uns ambients que estan en regressió, ja que degut a la desaparició de la pastura extensiva, necessària per al seu manteniment en molts casos, es van transformant progressivament en comunitats llenyoses com brolles i garrigues, també d'interès per nombrosos grups de flora i fauna però que acullen una brioflora sensiblement diferent, i sovint no tan variada. Una altra amenaça en sentit oposat és la seva transformació cap a espais agrícoles en règim intensiu (camps de farratge, fruiters de regadiu...) o fins i tot la seva urbanització ja que sovint aquests prats es troben en ambients periurbans, massa sovint poc valorats per la societat.

Per tot plegat, la conservació d'aquests hàbitats singulars és una tasca que cal abordar si es vol conservar una part molt significativa de la biodiversitat del nostre país.

 

  Fossombronia sp., amb càpsules madures esfèriques i negroses, sostingudes per una seta hialinaFossombronia sp., amb càpsules madures esfèriques i negroses, sostingudes per una seta hialina
 

Syntrichia ruralis, amb els fil·lidis acabats en un pèl hialí
 
 
Riccia lamellosa, una hepàtica tal·losa
 
 
Acaulon triquetrum

dimecres, 18 d’octubre del 2017

Dificultats a l'hora de determinar els briòfits

Després d'una parada d'uns mesos al bloc per motius laborals que no m'han deixat gaire temps per mantenir-lo, reprenc la publicació de les entrades. La d'avui vol incidir en temes metodològics, a diferència de les que havia vingut escrivint fins ara, que eren més d'identificació o d'ecologia. Va dirigida sobretot a aquells que comencen amb el procés de determinació de les diferents espècies, i espero que serveixi per resoldre els problemes que segur s'hauran anat trobant.

Una de les dificultats més grans que ens podem trobar quan ens volem iniciar en el món dels briòfits, és la seva determinació. En el cas de les plantes vasculars, els caràcters clau per arribar a una o altra espècie acostumen a ser prou visibles a ull nu o amb l'ajuda d'una simple lupa de camp. Evidentment hi ha excepcions, com per exemple el gènere Festuca, en què hem de fer talls transversals de les fulles. En els briòfits, en canvi, molts dels caràcters d'importància taxonòmica s'han de veure amb microscopi, o com a mínim amb una lupa binocular. Això alenteix el procés de determinació, i és (entre altres coses) el que fa que la distribució detallada dels briòfits no sigui tan ben coneguda com la de les plantes vasculars. En una propera entrada m'estendré més en aquest tema.

Distribució CONEGUDA de dues espècies amb ecologia i abundàncies similars: a l'esquerra la molsa d'estrelles (Pleurochaete squarrosa), a la dreta el llistó (Brachypodium retusum).

Ara anem a veure, amb quins problemes ens podem trobar en el procés de determinació de les mostres, i com els podem resoldre. Tots el que explico aquí està basat en l'experiència personal, adquirida a base d'haver-me donat molts "cops a la paret". Es un procés que com tot requereix pràctica, la part bona és que tampoc es tarda tant en agafar-la.

Mala separació de les mostres:
La primera qüestió pot semblar més que evident, però no l'hem de passar per alt: és molt normal que les espècies de briòfits es trobin barrejades, i per tant ens hem d'assegurar molt que les parts que agafem són de la mateixa espècie. El que això escriu, en els seus inicis, més d'un cop s'havia trobat d'agafar el gametòfit d'una Pottia sp. i l'esporòfit d'un Bryum sp., i la confusió i hores de feina inútils estaven garantides. Per tant, abans de començar d'identificació feu una bona ullada a la vostra mostra per veure quantes espècies hi ha i si estan o no molt barrejades.

Fer els talls transversals dels fil·lidis i caulidis:
Un problema molt normal als nostres inicis o amb espècies molt petites, és que els talls transversals no ens surtin bé, sobretot els dels fil·lidis. Quan un comença, és normal mirar de fer els talls molt acuradament, i fer-ne pocs, tres o com a molt quatre. I és el més normal perdre els nervis quan, al cinquè o sisè intent, veiem que els nostres talls encara són massa amples com perquè quedin tombats i puguem veure bé la seva secció.

La solució en aquest cas és, primer de tot, fer servir fulles d'afaitar el més noves possibles. Encara que les haguem de renovar cada setmana, val la pena, i a més és un material barat. Si hem de perdre dues hores amb una mostra només per estalviar-nos uns cèntims d'euro, comencem malament en el món de la briologia!!

I el segon truc, és fer molts talls sense parar a comptar-los. En el meu cas vaig fent talls ràpidament, pressionant la gillette (la marca que recomano per sobre les altres, consti que no cobro comissió) contra el meu dit mentre el vaig retirant a poc a poc i fent pressió contra la mostra. Així, dels 20 o 30 talls que faig, sempre n'hi ha alguns que queden bé. Si la mostra és molt petita (cas del gènere Acaulon) podem fer servir un cobreobjectes en comptes del nostre dit.

És molt important fer talls el més fins possibles, per tal de veure bé els detalls en secció. Nervi amb lamel·les a la cara ventral en un fil·lidi de Pogonatum urginerum.

Cèl·lules alars i decurrència dels fil·lidis
Sol passar que al separar els fil·lidis dels caulidis, aquests es trenquin per la base amb el resultat que perdem la zona del fil·lidi que conté les cèl·lules alars. Això és un gran problema ja que pot ser que aquestes cèl·lules siguin imprescindibles per arribar a una o altra espècie. Per tant hem de mirar com més fil·lidis millor (sempre n'hi ha algun que s'ha mantingut intacte). Per la decurrència, va bé mirar amb la lupa els fil·lidis abans d'arrencar-los.

Fil·lidis decurrents a la base de Plagiomnium cuspidatum. És fàcil que aquesta zona apareixi trencada, dificultant la determinació de les mostres.

Sexualitat de les espècies
De vegades, l'únic caràcter que diferencia una espècie d'una altra és la seva sexualitat. És el que passa amb Bryum capillare i B. torquescens: la primera és dioica, mentre que la segona és sinoica, o sigui que té els anteridis i els arquegonis barrejats entre ells. Per veure aquestes estructures només caldrà: 1) que la planta tingui aquestes estructures, sinó ja ens podem oblidar de saber quina espècie tenim; i 2) anar separant els fil·lidis superiors, també els més apicals.

Si la planta és fèrtil, amb la lupa ja veurem les estructures sexuals, llavors només haurem de separar-les una mica i mirar amb el microscopi si hi ha d'un gènere o els dos. En les molses pleurocàrpiques el mètode és similar, excepte que la zona "fèrtil" no es troba a l'àpex, sinó en posició lateral en diferents punts dels caulidis.

Arquegonis de Bryum capillare, es pot veure l'ovocèl·lula al seu interior. Els filaments més clars són les paràfisis, amb la funció de facilitar la separació dels arquegonis.

Brutícia de les mostres: 
No es un problema per a la majoria de les espècies de sòls o epífites, però pot ser un malson en les mostres submergides en hàbitats aquàtics, sobretot els calcaris, en què una capa de carbonat càlcic ho impregna tot i ens impedeix veure la majoria dels caràcters. I anar a pels fil·lidis més joves no és una opció, doncs molts cops els fil·lidis que compten per a la determinació són els rameals, els més vells, que són els que tenen més incrustació. Quan em trobo amb casos així, tinc dues solucions: una, busco algun caulidi que tingui fil·lidis vells més o menys nets; i si això no funciona, submergeixo la mostra en vinagre durant una estona.

Rizoides i gemmes rizoidals:
Observar els rizoides dels briòfits no és que sigui difícil, ja que sempre n'hi ha i a més són fàcils de separar, n'hi ha prou amb treure'n la fracció de terra fins que quedin prou nets. Però el que pot arribar a ser un bon maldecap, són les gemmes rizoidals, de les quals parlaré en una propera entrada. Aquestes estan enganxades als rizoides, i hem de ser molt curosos al netejar-los, ja que és molt senzill perdre-les amb la terra. També ens podem trobar, sobretot a la tardor quan les plantes són joves, que aquestes estructures encara no s'hagin produït. La meva tècnica, és, sota la lupa, buscar uns quants rizoides i separar-los amb un volum de terra prou gran (uns 4-5 mm cúbics), i amb aigua anar netejant els briòfits.

Mostres estèrils:
En aquest cas, no hi ha res a fer. Sense càpsules, hi ha molts casos en què no podrem arribar a saber si una mostra pertany a tal o altra espècie, o fins i tot al gènere. És el que passa amb els gèneres Schistidim, Orthotrichum, Riccia, Fossombronia... i uns quants més. L'única solució és la mateixa que amb les plantes vasculars: o bé tornar al lloc on l'hem agafat i buscar-la fèrtil, o bé esperar a que faci esporòfits.

Estat de les mostres:
Hi ha vegades que les mostres estan plenes de fang, amb les parts trencades pel vent o el sol. En aquests casos ens costarà molt una correcta determinació, i a no ser que sospitem que estem davant una gran raresa, el millor és llençar la mostra i no perdre-hi temps.

Altres dificultats: 
De ben segur que em deixo uns quants problemes amb els que us podeu trobar. Si aquest es el cas, em podeu deixar un comentari amb el vostre dubte i miraré de resoldre'l.

diumenge, 12 de febrer del 2017

Les funcions ecològiques dels briòfits: per què no s’ha de collir la molsa?

De ben segur que més d’una vegada, sobretot per nadal, heu sentit que les molses no s’han d’agafar. Però, realment és dolent agafar les molses? Quines funcions ecològiques fan en els ecosistemes, si és que en tenen?

Bosc humit a Finlàndia; a casa nostra també hi ha boscos on els briòfits formen catifes que cobreixen el 100% del sòl.

En primer lloc, en molts llocs els briòfits fan catifes denses que cobreixen el sòl, i que el protegeixen contra l’erosió en episodis de pluges fortes, tan freqüents en un clima mediterrani com el nostre. Si retirem aquestes catifes estem exposant el sòl a ser erosionat, afectant la resta de l’ecosistema. Podríem dir que, en molts llocs, aquesta capa de molses i hepàtiques és com una mena de pell del sòl, protegint-lo dels elements externs que el poden degradar.

Detall del sòl del bosc de la primera foto; es pot apreciar que, sota les herbes, dominen completament les molses del gènere Sphagnum

A més, sobretot en climes àrids, una capa més o menys contínua de briòfits (i també de líquens i cianobacteris) pot ajudar molt a retenir la humitat de l’aigua, i també a estructurar el sòl. Aquestes formacions de plantes no vasculars són conegudes com a “crostes criptogàmiques”, i fan una funció important de capa protectora del sòl. També tenen un paper de primer ordre en el cicle de nutrients del sòl, doncs algunes de les espècies presents, per exemple els cianobacteris del gènere Nostoc, són capaces de fixar el nitrogen atmosfèric.

 Detall d'una crosta criptogàmica en un prat mediterrani; l'elevada densitat de molses (juntament amb altres briòfits, líquens i cianobacteris) ajuda a retenir la humitat del sòl.

A més, els fil·lidis dels briòfits són també un petit hàbitat per a molts petits invertebrats, com col·lèmbols, nematodes, rotífers... quan el gruix de les catifes de molsa és considerable, fins i tot pot servir de refugi per alguns amfibis, que les aprofiten per passar les hores del dia de més calor.

Finalment, hem de pensar que allà on nosaltres veiem una sola espècie en una ullada ràpida, pot ser que també hi hagin d’altres espècies amenaçades, les quals només es veuen amb una ullada molt més atenta. És a dir, que sense saber-ho podem estar perjudicant espècies amb algun grau de protecció.

Per tot això, en resum, és important que deixem els briòfits en el seu hàbitat, que és on han d’estar.

dijous, 6 d’octubre del 2016

De visita a la Mussara i els Avencs de la Febró (Baix Camp)

El passat dissabte 1 d'octubre va tocar fer una visita al poble de la Mussara i els avencs de la Febró. Es tracta d'un espai situat al massís de les Muntanyes de Prades, al vessant que mira cap Baix Camp. La seva altitud, d'entre 900 i 1000 metres, fa que sigui un espai força més humit que les terres més baixes del seu voltant, cosa que es nota en la vegetació que s'hi fa.

La vegetació més estesa de la zona és la pineda de pi roig amb un sotabosc de boix, juntament amb alguns caducifolis com la blada de fulla petita (Acer opalus subsp. granatense) i el roure de fulla petita (Quercus faginea). Destaca també la presència de la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi).

Però l'ambient més interessant pel que fa als briòfits, són els avencs i esquerdes que trobem entremig de la plataforma calcària: aquests avencs, al ser força profunds, mantenen al seu interior un microclima més humit i fresc que el clima general de la zona. Per això, s'hi fan tot un seguit d'espècies de briòfits pròpies més aviat de climes més humits, i que troben aquí un petit refugi per créixer.

Pel que fa als briòfits, com a més destacat:

En llocs assolellats, al sòl:
Pleurochaete squarrosa
Syntrichia sp.

De camí cap als avencs, al sòl i talussos de la pineda de pi roig:
Hypnum cupressiforme
Dicranum scoparium
Campylopus introflexus
Scleropodium purum
Lejeunea cavifolia
Ctenidium molluscum

Sobre l'escorça de les alzines, roures i blades:
Frullania dilatata
Orthotrichum sp.

A les parets de roca i talussos ombrejats dels avencs de la Febró:
Porella platyphylla
Thamnobryum alopecurum
Neckera crispa
Neckera complanata
Leptodon smithii
Plagiomnium undulatum
Anomodon viticulosus
Homalothecium sericeum

Algunes vistes del poble de la Mussara:


 Algunes imatges de les pinedes de pi roig d'aquest espai:


 Cingles, pinedes de pi roig (Pinus sylvestris) i conreus prop de la Febró:


 Algunes vistes dels avencs, amb les parets cobertes de briòfits i falgueres, les quals aprofiten la frescor i la humitat de l'ambient per créixer:


Algunes de les espècies que vàrem veure:

 Pleurochaete squarrosa

 Hypnum cupressiforme var. cupressiforme

 

 Campylopus introflexus (espècie al·lòctona)

Dicranum scoparium

Thamnobryum alopecurum

Neckera crispa

Leptodon smithii

 Porella platyphylla

Plagiochila porelloides

 Neckera complanata

Ctenidium molluscum

 Lejeunea caviifolia

dimarts, 27 de setembre del 2016

Prospecció de briòfits a Caulès (massís de l'Ardenyà, la Selva), 23/09/2016

Amb l'arribada de les pluges de tardor, divendres passat vaig aprofitar per fer un curt recorregut pel massís de l'Ardenya, concretament al voltant del veïnat de Caulès, entre Tossa i Vidreres. Es tracta d'una zona de baixa muntanya (la màxima alçada de la zona és al Puig Ventós, d'uns 423 metres d'altitud). La vegetació que hi domina són suredes i pinedes de pinastre, ambdues amb un sotabosc de brolla acidòfila. En alguns obacs queden restes de castanyedes, molt castigades per plagues diverses i per les sequeres dels darrers anys.

Malgrat la pluja caiguda, el sòl esquelètic no reté gaire la humitat, i només als racons obacs es conservava un cert grau d'humitat. Fruit de la sequera acumulada, alguns suros estaven amb la fulla ben seca, caldrà veure si rebroten.

Com a briòfits, abans que l'amenaça de tempesta m'obligués a marxar, vaig poder trobar:

Al sòl de les suredes i les pinedes:
Pseudoscleropodium purum
Atrichum undulatum

Als talussos dels camins més o menys ombrejats:
Hypnum cupressiforme (també a la base dels arbres i al sòl més o menys protegit de la insolació directa)
Lejeunea cavifolia 
Fissidens sp. (per identificar)
Campylopus introflexus 
Eurhyunchium/Brachythecium sp. (per identificar)
Dicranella heteromalla
Tortula sp. (per identificar)

Epífites sobre els arbres:
Radula complanata
Orthotrichum sp. (per identificar)

Sobre les roques:
Scorpiurium circinatum
Frullania tamarisci

Destaca la riquesa dels talussos ombrejats, que acullen un bon nombre d'espècies que no resisteixen una insolació intensa. Per desgràcia, molts d'aquests talussos són sovint alterats amb eixamplaments del camí, o aclarides forestals que n'alteren el microclima.

 Vista general de l'espai

 Santa Susanna de Caulès

Suredes amb sotabosc de brolla acidòfila

Pinedes de pinastre amb sotabosc de brolla acidòfila 

  Hypnum cupressiforme recobrint els talussos de camí

 Atrichum undulatum

 Campylopus introflexus

 Orthotrichum sp. (per identificar)

 Dicranella heteromalla

Lejeunea cavifolia

 Detall de Lejeunea cavifolia

 Fissidens sp. (per identificar)

 Scorpiurium circinatum

 Frullania tamarisci

 Frullania tamarisci

 Aclarides forestals, que afecten fortament la comunitat de briòfits que es fa als talussos i roques del sotabosc